- El setembre s´ha registrat la xifra més alta en set anys d´afiliats a la CASS. En concret han crescut un 2,9% aquest setembre respecte de l´any passat i s´han situat en 36.631. Segons el Govern la xifra corrobora la recuperació del mercat laboral. - Durant el mes de novembre 21 persones es van beneficiar de la prestació per desocupació involuntària. Aquesta xifra representa una disminució del 55,3% respecte al mateix mes del 2016. La majoria dels qui accedeixen a aquest subsidi són homes i tenen mes de 40 anys. - El Palau de Gel tindrà el 2018 un pressupost d´1.200.000 euros. Una part es destinarà a millores a la pista de gel, la gestió del fred, la piscina i el gimnàs. El tercer trimestre s´ha tancat amb un superàvit de 151.000€, un 12% més que l´any anterior. L´increment permès augmentar l´autofinançament fins a un 83% - 5 de cada 100 adolescents d´Andorra pateixen algun tipus de trastorn de la conducta alimentària. La bulímia afecta un 3% dels joves mentre que un 1% de la població adolescent pateix anorèxia. Des del 2014 el SAAS disposa de les eines per tractar els casos més greus - El MoraBanc Andorra vol mantenir la bona ratxa i sumar la quarta victòria consecutiva. Aquesta tarda rebrà la visita a partir de dos quarts de set d´un Baskonia en línia ascendent. A banda de l´absència de Burjanadze, el nord-americà Chris Copeland continua amb problemes en un dit.
AM En Directe RNA En Directe ATV En Directe

Blog d'Andorra Difusió

Blade Runner: Un futur proper?

  Blog RTVA » Cultura   12 d'octubre, 2017 Blade Runner: Un futur proper?

Un vehicle volador aterra davant d'una granja industrial. De l'interior en surt l'Agent K, interpretat per Ryan Gosling; camina fins a una casa i hi entra. Tot sembla tranquil, tan sols el so d'una cassola bullint a la cuina trenca el silenci. Així és com comença l'esperadíssima seqüela de Blade Runner, Blade Runner 2049. Una seqüència amb la qual Denis Villeneuve, director del nou film, pretén retre un homenatge a la seva antecessora de Ridley Scott, estrenada el 1982. L'escena en qüestió havia de ser el punt de partida de l'original, però finalment, tot i tenir fets els storyboards, es va descartar i no va ser rodada. 

Aquest és un dels molts nexes d'unió que podem trobar entre el nou film i l'anterior, reconegut com a obra mestra del cine de ciència-ficció. La nova pel·lícula, de 163 minuts, 40 més que la primera, convida l'espectador a fer un viatge al futur, aquest cop fins a l'any 2049.

Si, a la primera, Harrison Ford era un blade runner que havia d’eliminar uns replicants, robots biològics, rebels que han tornat a la Terra, en aquesta nova entrega, trenta anys més tard, el nostre protagonista és l'Agent K. Un nou blade runner que s'encarrega d'eliminar els antics models replicants, en els quals es van evidenciar senyals de rebel·lió i rampells de violència. Durant la seva recerca descobreix un secret ocult que podria aconseguir acabar amb el caos que impera a la societat.

La nova entrega preserva l'estètica de l'original a través de decorats, música, fotografia i il·luminació, que ens evoquen un món pessimista i tràgic sota els efectes del canvi climàtic. El caos de la societat es pot percebre amb la fotografia que proposa Roger Deakins, mantenint bona part dels elements icònics tan característics de Blade Runner. La influència oriental, els llums de neó i les enormes pantalles lumíniques contrasten amb un món fosc i fred on la pluja, el fum i la nit tornen a tenir un paper important; de la mateixa manera que la música, aquest cop composta per Hans Zimmer i  Benjamin Wallfisch, aconsegueix crear l'atmosfera adequada a través de la vibració de greus i botzines. Un film on cada pla està pensat al detall i que mereix, per la seva riquesa visual, ser gaudit en una sala de cinema.

Abans però, a causa de l'estreta relació que guarda amb la seva antecessora, és recomanable reveure la cinta original i de passada donar una segona oportunitat a una pel·lícula que, com El Mago de Oz (Victor Fleming, 1939) o Ciudadano Kane (Orson Welles, 1941), va fracassar a la taquilla, però que el pas del temps ha situat en el seu lloc.  Es va estrenar l’any 1982, una dècada en què els cinemes estaven saturats de pel·lícules de ciència-ficció com  Star Wars  (George Lucas, 1979), Star Trek (Robert Wise, 1979), The Thing  (John Carpenter, 1982) o ET The Extra-Terrestrail ( Steven Spielberg, 1982).

Blade Runner és una d'aquelles pel·lícules que ha envellit bé, i que tot i els avenços tècnics de les darreres dècades en el món dels efectes especials, continua sent avui una obra primordial de la història del cinema i que mereix, per tant, ser analitzada i vista.

El film, gràcies a la seva predicció del futur, s'ha convertit en un clàssic atemporal en el referent als valors que dominen la societat actual, que van ser incompresos quan es va projectar per primera vegada, però que avui, observant l'evolució que ha experimentat la tecnologia i la societat, posen de manifest tot tipus de reflexions filosòfiques, socials i polítiques.

L'argument es basa en l'obra literària de Philip K. Dick Do Androids Dream of Electric Sheep? (1968), que criticava una societat utòpica desvirtuada, en la qual els valors que ens fan humans deixen d'existir i donen pas a un món on la mecanització, la indústria, la contaminació, la globalització i la pèrdua d'identitat cultural són palpables. Un món on la tecnologia substitueix els vincles afectius i les interrelacions personals. 

L’adaptació del llibre es tradueix en la pel·lícula Blade Runner, que situa els fets a Los Angeles l’any 2019. Falta poc més d’un any per arribar-hi i sembla que serà molt diferent del que imaginava Ritley Scott en el seu film. O potser no tant?

Un article d'Hèctor Romance, periodista i director de cinema