- El Club Vòlei Encamp ha superat al Sabadell per 3 sets a 1. Els de José Garcia fan un pas més de cara a aconseguir un bitllet a les fases d´ascens a Superlliga 2. D´altra banda, el C.V. Andorra ha perdut per 3 a 1 al Pavelló del Lycée davant el Sàndor. - Cristina Llovera no disputarà finalment el Campionat d´Espanya absolut d´atletisme en pista coberta, aquest cap de setmana a València. Les molèsties que l´atleta arrossega a l´isquiotibial l´han fet renunciar a la competició - L´alberg de la Comella es podria convertir en un centre educatiu innovador si prospera el projecte liderat pel grup Bomosa, la Granja i altres col·laboradors. El comú va decidir tancar les instal·lacions al febrer de l´any passat degut, en bona part, a la manca de rendibilitat. - L´associació de transportistes creu que a Andorra caldria aplicar restriccions per a vehicles industrials altament contaminants, com fan la majoria de grans ciutats europees. L´entitat assegura que les mesures aplicades a París o Barcelona no els afecten, ja que la flota de transport de les companyies andorranes és d´última generació. - L’agència d’avaluació Fitch Ratings manté la nota d´Andorra en BBB amb perspectiva positiva, però continua veient com un risc l’important pes del sector financer en l’economia del país i assenyala com a mancança el fet de no disposar d’un prestador d’última instància. L´agència també critica la manca disponibilitat i freqüència de dades econòmiques. - Augmentar els contractes d´arrendament per sobre l´IPC fixat pel Govern és una pràctica il·legal. S´han detectat casos d´aquestes operatives fraudulentes al país. Els advocats recomanen reclamar als gestors immobiliaris i propietaris els sobrecostos abusius. El Servei d´Atenció al Consumidor ha rebut ja consultes sobre aquesta situació.
AM En Directe RNA En Directe ATV En Directe

Blog d'Andorra Difusió

Blade Runner: Un futur proper?

  Blog RTVA » Cultura   12 d'octubre, 2017 Blade Runner: Un futur proper?

Un vehicle volador aterra davant d'una granja industrial. De l'interior en surt l'Agent K, interpretat per Ryan Gosling; camina fins a una casa i hi entra. Tot sembla tranquil, tan sols el so d'una cassola bullint a la cuina trenca el silenci. Així és com comença l'esperadíssima seqüela de Blade Runner, Blade Runner 2049. Una seqüència amb la qual Denis Villeneuve, director del nou film, pretén retre un homenatge a la seva antecessora de Ridley Scott, estrenada el 1982. L'escena en qüestió havia de ser el punt de partida de l'original, però finalment, tot i tenir fets els storyboards, es va descartar i no va ser rodada. 

Aquest és un dels molts nexes d'unió que podem trobar entre el nou film i l'anterior, reconegut com a obra mestra del cine de ciència-ficció. La nova pel·lícula, de 163 minuts, 40 més que la primera, convida l'espectador a fer un viatge al futur, aquest cop fins a l'any 2049.

Si, a la primera, Harrison Ford era un blade runner que havia d’eliminar uns replicants, robots biològics, rebels que han tornat a la Terra, en aquesta nova entrega, trenta anys més tard, el nostre protagonista és l'Agent K. Un nou blade runner que s'encarrega d'eliminar els antics models replicants, en els quals es van evidenciar senyals de rebel·lió i rampells de violència. Durant la seva recerca descobreix un secret ocult que podria aconseguir acabar amb el caos que impera a la societat.

La nova entrega preserva l'estètica de l'original a través de decorats, música, fotografia i il·luminació, que ens evoquen un món pessimista i tràgic sota els efectes del canvi climàtic. El caos de la societat es pot percebre amb la fotografia que proposa Roger Deakins, mantenint bona part dels elements icònics tan característics de Blade Runner. La influència oriental, els llums de neó i les enormes pantalles lumíniques contrasten amb un món fosc i fred on la pluja, el fum i la nit tornen a tenir un paper important; de la mateixa manera que la música, aquest cop composta per Hans Zimmer i  Benjamin Wallfisch, aconsegueix crear l'atmosfera adequada a través de la vibració de greus i botzines. Un film on cada pla està pensat al detall i que mereix, per la seva riquesa visual, ser gaudit en una sala de cinema.

Abans però, a causa de l'estreta relació que guarda amb la seva antecessora, és recomanable reveure la cinta original i de passada donar una segona oportunitat a una pel·lícula que, com El Mago de Oz (Victor Fleming, 1939) o Ciudadano Kane (Orson Welles, 1941), va fracassar a la taquilla, però que el pas del temps ha situat en el seu lloc.  Es va estrenar l’any 1982, una dècada en què els cinemes estaven saturats de pel·lícules de ciència-ficció com  Star Wars  (George Lucas, 1979), Star Trek (Robert Wise, 1979), The Thing  (John Carpenter, 1982) o ET The Extra-Terrestrail ( Steven Spielberg, 1982).

Blade Runner és una d'aquelles pel·lícules que ha envellit bé, i que tot i els avenços tècnics de les darreres dècades en el món dels efectes especials, continua sent avui una obra primordial de la història del cinema i que mereix, per tant, ser analitzada i vista.

El film, gràcies a la seva predicció del futur, s'ha convertit en un clàssic atemporal en el referent als valors que dominen la societat actual, que van ser incompresos quan es va projectar per primera vegada, però que avui, observant l'evolució que ha experimentat la tecnologia i la societat, posen de manifest tot tipus de reflexions filosòfiques, socials i polítiques.

L'argument es basa en l'obra literària de Philip K. Dick Do Androids Dream of Electric Sheep? (1968), que criticava una societat utòpica desvirtuada, en la qual els valors que ens fan humans deixen d'existir i donen pas a un món on la mecanització, la indústria, la contaminació, la globalització i la pèrdua d'identitat cultural són palpables. Un món on la tecnologia substitueix els vincles afectius i les interrelacions personals. 

L’adaptació del llibre es tradueix en la pel·lícula Blade Runner, que situa els fets a Los Angeles l’any 2019. Falta poc més d’un any per arribar-hi i sembla que serà molt diferent del que imaginava Ritley Scott en el seu film. O potser no tant?

Un article d'Hèctor Romance, periodista i director de cinema