Quin ús fas de les xarxes socials? Realment, controles la teva imatge? La manera de comunicar coses, el contingut i les imatges: alguns revelen aspectes de la nostra personalitat i altres mancances i frustracions. Analitzem-ne alguns exemples.
És el cas d’aquelles persones que fan servir els seus perfils a les xarxes socials només per penjar imatges en les quals tot és perfecte, el dia a dia és fantàstic, la vida immillorable. Si hi haguessin subtítols hi posaria: “Necessito convèncer i convèncer-me que la meva vida m’agrada, com és de divertit tot i que bé que m’ho passo cada dia”.
Edulcorar la realitat és un mecanisme que tots utilitzem en algun moment per afrontar situacions que no ens agraden, que voldríem que fossin diferents. Però tenir la necessitat de demostrar i posar a l’aparador de la seva pròpia vida tot un seguit d’ideals i de coses falses que no són i mai seran, què aporta realment? Què s’està intentant vendre? I a qui es vol enganyar?
Un dels riscos de l’autoengany és l’immobilisme: si ens preocupem només de tenir un aparador bonic, acabem deixant de banda les coses que realment no són com voldríem. L’energia que posem en amagar la brutícia sota la catifa pot ser un impediment a l’hora de mirar la pròpia vida amb objectivitat i moure fitxa perquè les coses millorin.
Quan la sensació d’existir és proporcional al nombre de likes i comentaris a una publicació, què diu de tu aquesta necessitat de ser acceptat i aplaudit? El teu benestar depèn del feedback que faran els altres del que has publicat? Quin grau de satisfacció t’aporta un número elevat de likes i, al contrari, com vius la decepció de veure que allò que has penjat no provoca les reaccions esperades?
Viure depenent i esperant la reacció dels altres a tot el que ensenyes a la xarxa pot revelar un autoconcepte i una autoestima deficients. La necessitat sistemàtica de tenir l’aprovació dels altres per alimentar la pròpia identitat no denota dificultats a l’hora d’afirmar-se i trobar el seu lloc en l’espai social?
Acostumar-se a la immediatesa de les reaccions i respostes que les xarxes socials proporcionen pot crear certa addicció. Quan la balança es desequilibra i no som capaços de fer un cafè amb un amic sense estar pendent del mòbil, les relacions personals més autèntiques poden veure’s afectades.
Fes un cop d'ull a aquest curtmetratge. "A social life", de l'escriptora i directora de cinema Kerith Lemon. És un curt de 8 minuts que ha rebut ja nombrosos premis i que explica la història d'una jove que viu una vida irreal construïda per a les xarxes socials. Una dura crítica al "postureig" i a la dependència que genera en alguns casos. Estàs vivint la vida que publiques? es pregunta.
El trobem en aquelles persones que es fan selfies contínuament, en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància. Altres exemples de narcisisme en els quals l’admiració per un mateix acaba convertint-se en l’únic centre d’interès: el cas d’alguns esportistes. Tots tenim al cap algun futbolista famós que ensenya fotos dels abdominals, però si ens parem a mirar al nostre voltant, també podem trobar anònims que es comporten d’aquesta manera, ja sigui ensenyant els abdominals o les proeses esportives. En el narcisisme es crea una fixació afectiva per si mateix que a la llarga acaba incapacitant l’individu a l’hora d’establir relacions i lligams amb altres persones, ja que sortir del primer pla que constantment s’ocupa, demana un esforç considerable.
Informar de tot el que faig? Ara m’estic prenent un gintònic. I comparteixo ubicació: lloc, carrer, ciutat i codi postal. Que no falti cap dada. És realment necessari que tothom sàpiga on sóc en cada moment? A què treu cap? Necessito que el meu entorn estigui al cas de tots els meus actes i llocs on vaig per si mai em perdo? O bé necessito demostrar com n’és d’interessant la meva vida, com de trepidants són les activitats que faig, i que original que sóc fent exactament el que fan milions de persones anònimes a la resta del planeta?
Informar de tot també consisteix en compartir que “ara estic en parella”, i demà “tinc una situació complicada”. A qui estic enviant aquesta informació? Qui la necessita i què aporta als altres? Què necessito demostrar?
Potser tot el que fem no és tan interessant com ens pensem i potser mentre ho estem explicant a través les xarxes estan passant coses realment més interessants al nostre voltant. Aixecant el cap i ampliant la mirada ho podrem comprovar.
A l’adolescència, la necessitat de pertànyer a un grup i identificar-se amb els altres membres és important. La pressió que això genera provoca que alguns adolescents, sobretot noies, imitin actituds que observen en dones més grans. Per mimetisme i sense ser conscients del sentit que tenen algunes fotos que pengen, aquestes adolescents s’exposen amb actituds dubtoses i sexualment ambigües. Cal alertar dels perills d’aquests comportaments que en aparença poden semblar inofensius.
Per molts paràmetres de privacitat que tinguem activats en els nostres comptes, el control que podem tenir del que posem a la xarxa acaba sent nul o limitat.
I les fotos que publiquen els pares dels seus fills quan són petits? Realment els fills han triat, decidit i donat el seu consentiment a l’hora d’aparèixer a les xarxes socials? Què passarà més endavant quan aquests fills creixin i se n’adonin? Consideraran que se’ls ha respectat la seva pròpia llibertat individual?
La utilització conscient i mesurada de les xarxes ha d’aportar coses positives. Podem estar connectats amb moltes persones, esdeveniments i situacions. La informació ens arriba molt de pressa i podem ser-ne partícips, en certa manera. Però perdre el control és més fàcil del que sembla i ser-ne conscient més difícil del que creiem.
Un article de Laura Fité, psicòloga
.jpg)
Comparteix:
