Els acúfens, el calvari de viure amb un soroll a les oïdes les 24 hores
Aquest navegador no admet l'element de vídeo.
Aquest dimecres és el Dia mundial dels acúfens, o el que és el mateix, de les persones que escolten sorolls que provenen del seu cos. La majoria són de baixa intensitat i no els afecta en el seu dia a dia; en els casos més greus, poden convertir-se en tot un calvari.
S´imaginen què és viure amb soroll a les oïdes les 24 hores del dia? Aquesta és la situació en què viuen totes aquelles persones que pateixen acúfens, una patologia que afecta prop d´un 5% de la població de manera constant i un 20% de manera esporàdica. Els sons poden ser brunzits, xiulets o vibracions que no provenen de cap emissió externa i que poden afectar una oïda o totes dues.
Manel Montoro és un dels afectats per aquesta patologia. "Em va passar fa uns 10 anys quan treballava de locutor de ràdio. Va saltar una cançó amb els aguts molts alts, jo tenia els auriculars amb el volum massa elevat i això em va provocar un traumatisme. El timpà no es trenca però es mou, s'enganxa a una paret i això provoca la vibració", explica.
Són sorolls que es generen al cos de l'afectat i que es poden desencadenar per causes múltiples, com ara l´esclat d´un petard, escoltar música a un volum inadequat, o bé poden ser provocats per una situació traumàtica o d'estrès. Montoro detalla com "el primer any va ser el més dur, perquè el sentia a tota hora, al carrer o a casa, constantment". "Et posa molt nerviós perquè no pots apagar el volum. L'únic que em calmava era adormir-me i no sentir-ho".
Juli Peña és un altre afectat. Recorda "que sentia aquest xiulet i molestava, però quan passa el temps ja formen part de la teva vida i t'hi acostumes". "De vegades et costa diferenciar les converses o quan et parlen dos persones a la vegada".
En els casos més extrems els acúfens es poden convertir en una patologia angoixant. Tan sols alguns aparells que emeten freqüències poden pal·liar en part el problema.
Informa: Hèctor Romance/Pere Moliné
Imatges: Kevin Ribeiro/ Anna Romagoa