L'adopció: pares i mares de cor

La Natàlia ens explica que no podien tenir fills. Per aquest motiu, diu que "teníem diverses opcions i nosaltres teníem molt clar que la nostra era l'adopció".

Una vegada tramitada la documentació, va venir el més dur: una llarga espera amb molta incertesa. En el seu cas, va tenir una durada de cinc anys, amb la pandèmia pel mig.

Però quan van rebre la trucada que els va canviar la vida "vaig començar a plorar, uns nervis...", esmenta emocionada la Natàlia. Després d'això, afegeix que va trucar el seu marit. "Vaig trucar al Miguel i em diu 'qui s'ha mort?'. Us han fet una assignació, és un nen, que es diu tal... Llavors ens ensenyen una foto i allà, recorda el Miguel, "va ser quan vaig fer el clic i dius 'som pares', això és de veritat".

Primer van passar per un procés d'adaptació de quatre mesos a la República Dominicana. Transcorregut aquest temps, van venir a Andorra amb en Lucas, de dos anys i mig. Ara en té quatre i ja ha començat a fer alguna pregunta. El Miguel explica el perquè:

"Per què ell és negre i nosaltres som blancs. Li vam explicar que ell té una família de panxa, la seva família biològica, que no sabem on és, però que nosaltres som la seva família de cor, i es va quedar tranquil."

Miguel Espinosa, pare del Lucas

És una parentalitat igual que la resta, però, a la vegada, diferent. Per això, s'ha de reparar el trauma d'abandonament del nen. El pare del Lucas explica com viuen la seva evolució. "Un nen adoptat, quan cau a terra no plora perquè ha après que quan cau no hi ha cap adult que el vingui a ajudar. Ell va caure, va plorar, vam córrer i ara plora quan cau".

Darrere de cada experiència, un aprenentatge constant i bidireccional d'un vincle que ja és per a sempre.

Informa: Karen Gacusana
Imatges: Andreij Cristancho