L'experiència de dues auxiliars d'infermeria del Cedre que han fet front a la Covid-19: "Va ser molt dur veure com s'apagaven"

La Covid-19 semblava lluny però en poc temps va arribar. El Cedre es va convertir en un hospital, on el treball en equip ha estat clau per tirar endavant amb esgotament i impotència per no poder fer més per salvar vides.

Elisabet Escribano reconeix com al principi no es va prendre prou seriosament la malaltia perquè semblava "que aquí no arribaria". "I quan t'adones que sí, penses que és millor esperar abans de parlar per no riure d'una cosa que després et farà plorar".

Explica que tenia malsons cada dia, dormia només 2 o 3 hores i com se sentia "esgotada i forta a la vegada perquè realment tenia ganes d'anar a treballar i lluitar contra la malaltia".

Lídia Padial, també auxiliar al Cedre, afegeix que va ser "un xoc per als padrins" passar de la seva rutina diària "a estar tancats en una habitació sense rebre visites i a nosaltres vestides amb els equips de protecció amb els quals només se'ns veien els ulls".  "Tenien por"

Els pitjors moments per a Escribano han estat "els finals de vida, saber que una persona potser no se'n sortiria perquè el virus l'havia afectat de manera fulminant i no poder fer-hi res". "Va ser molt dur veure com s'apagaven".

Padial va estar gairebé dos mesos veient només a la meva filla per la finestra "per la por de contagiar algú". I la seva companya temia ser asimptomàtica i no saber que tenia el virus.

Mai vam pensar que ho teníem controlat perquè no es pot, afegeixen remarcant la satisfacció que sentien amb cadascuna de les persones grans que rebien l'alta. "El fet d'estar vivint tots el mateix i poder-te donar suport ha estat el més bonic".

Informa: Laura Cugat
Imatges: Xabier Moreira
Imatges cedides: SAAS