Espanya lidera la donació d'òrgans
Reportatge Dia mundial dels pacients trasplantats: la història de la Celine, que espera un ronyó compatible des de fa dos anys
Aquest navegador no admet l'element de vídeo.
A Andorra no es poden donar òrgans en morir, però sí que hi ha moltes persones que necessiten rebre un trasplantament. Una és la Celine de Barros, que espera un ronyó compatible des de fa dos anys. Té 27 anys i el primer cop que va haver de passar per quiròfan en tenia 10.
"Jo vaig néixer amb una malaltia que és la poliquistosi renal, que fa que amb el temps els teus ronyons i el teu fetge deixin de funcionar", explica Celine de Barros, tot detallant que als seus deu anys "em van fer el meu primer trasplantament doble".
"Des del primer moment el fetge va anar superbé", assegura, però el ronyó va tenir complicacions, el que va provocar que tornés a entrar a la llista d'espera uns mesos després per fer-li un nou trasplantament. 16 anys després va fallar i la Celine va haver de tornar a fer tractament. El ronyó ja no funcionava i tocava tornar a esperar.
"Aquell procés d'esperar un nou trasplantament és molt dur. És molt difícil. És un drama. Es paralitza tota la teva vida, deixes de fer tot el que t'agrada per un temps indefinit perquè la diàlisi és un tractament, però pots estar-hi 1, 2, 5 o 10 anys fins que arribi un òrgan compatible. Aquesta noció del temps és especialment difícil perquè no saps mai quan en sortiràs i estàs en un centre on la gent la trasplanten, però també mor i aquí és on tu dius, ostres, un company".
El nou ronyó va arribar per Sant Jordi i li va durar set anys. Fins al 2020. En plena pandèmia. Avui continua esperant-ne un altre. "Psicològicament, és molt dur", remarca afegint que "he llegit molts llibres d'autoajuda". Una cosa que l'ha ajudat a "veure les coses des d'una altra perspectiva i aprofitar tot el dolent que m'ha passat".
Té clar que sense donants no hi ha trasplantaments i que sense ells, ella no continuaria viva. Per això, des d'Atida procuren treballar per visibilitzar i millorat aquesta realitat que viuen moltes persones.
"Jo ara mateix no estaria aquí si no fos gràcies a aquests trasplantaments. Esperar un trasplantament, estar a hemodiàlisi és molt dur. Encara que una donació al país és una persona a l'any, que és mínim, però són dos ronyons i dues persones que surten d'hemodiàlisi. Dues persones menys a la llista d'espera".
Informa: Judith Sáez
Imatges: Nil Forcada