Coincidint amb l'inici de la Setmana de la infància a RTVA, l'Arxiu Nacional publica una exposició virtual en què es pot veure la importància i el paper que ha tingut la infantesa com a eina de treball i per assegurar els llegats familiars.
Portar canalla a la família durant una època es va convertir en gairebé un obligació per a pubilles i hereus que havien d'assegurar la perpetuació del patrimoni, especialment aquells que tenien terres, ja que necessitaven mans per treballar-les; per això és habitual veure els més petits en escenes relacionades.
Els nois ajudaven els homes. Aquells que es llogaven per fer feines a les cases més benestants o aprenien algun ofici eren anomenats vailets; els que ajudaven els pastors amb els ramats, rabadans.
Les noies ajudaven les dones en les tasques domèstiques, però en absència de nois, feien de tot. Les fargues i les fàbriques de tabac eren una opció i n'hi havia que feien de minyones.
Anar a escola era un privilegi reservat als benestants. Per a aquells que havien d'ajudar a casa es convertia en una eventualitat. Les primeres lliçons s'imparteixen a través del vicari. A final del segle XIX, la Sagrada Família s'instal·la a Andorra amb dos centres: primer a Andorra la Vella el 1883 i quatre anys més tard a Sant Julià de Lòria. Ja el 1962 el Consell General acorda finançar la construcció d’escoles a totes les parròquies i estableix l'obligació d’anar a estudi fins als catorze anys.
En el temps lliure el carrer es convertia en esbarjo. Entre els nens, els jocs més populars eren els de pilota, les bitlles, el llançament de barres i els de força. Les nines per les nenes i a falta de recursos es feien amb drap.
Les festes de nadal i Carnestoltes també es convertien en una bona ocasió per divertir-se.
Amb tot, fins ben entrat el segle XX, la mortalitat infantil era elevada. Es feia de tot per evitar-ho. Els batejaven just després de néixer i moltes dones no sortien al carrer fins passat el tràmit.
Amb la mort d'un nadó es truncaven moltes esperances, una situació dramàtica, però que tot i que ens sorprengui molts immortalitzaven amb retrats, una manera de mantenir-los en el record, molt pròpia del romanticisme del segle XVIII.
Molt sovint, en aquest deure moral de portar fills al món, les dones eren les encarregades i s'ajudaven entre elles en el naixement i la criança i la transmissió de valors.
Tres segles després la societat ha evolucionat cap a noves maneres d'entendre la infància, la descendència i la família.
Informa: Rosa Alberch
Imatge: Arxiu Nacional
Comparteix:
