La música té en el pentagrama el seu màxim aliat però no sempre ha estat així. L'Espai Caldes dona l'oportunitat de conèixer el corrent anomenat música gràfica que va sortir a la segona meitat del segle XX, en què les notes no eren imprescindibles perquè el músic pogués interpretar una partitura que s'acostava més al concepte del disseny gràfic.
A la segona meitat del segle XX els pentagrames es comencen a omplir d'anotacions i elements gràfics. És un moment en què apareixen nous elements sonors com els sorolls i la melodia ja no és prioritària.
Neix la música gràfica, "que ja no parteix de la partitura tradicional sinó que utilitza codis visuals que cada compositor considera que són essencials per plasmar la seva creativitat", explica el comissari de l'exposició, David Sanz.
Així les notes hi són convidades però no necessàries. En el seu lloc trobem laberints, formes geomètriques, números i textures que pugen i baixen i amb les quals el músic haurà de jugar. A més, moltes vegades no hi ha especificat per quants instruments és la partitura.
En la immensitat de la creativitat trobem uns plànols de Barcelona convertits en partitura en què el triangle indica canviar de nota i a cada pas que fem sabrem la durada que ha de tenir.
David Sanz, que ha estudiat a fons el moviment, ha recopilat tot el que s'exposa a l'Espai Caldes on fins i tot trobem una peça de l'organista Ignacio Ribas i un concert compost pel mestre Quadreny com a homenatge a Joan Brossa en què va participar el pianista Josep Maria Escribano i una peça de Guinjoan dedicada al violoncel·lista Lluís Claret.
Informa: Rosa Alberch
Imatges: Kevin Ribeiro
Comparteix:
