Molts pares han mostrat preocupació aquests dies per l'afectació que pot tenir el confinament en els seus fills. Hi ha molts condicionals com l'edat, els pares, l'entorn on es troben o d'altres de caràcter més personal, nens més aprensius o el contrari. Tenint en compte això hi ha una sèrie de pautes que hem de tenir en compte a l'hora d'analitzar cada problemàtica familiar de forma particular.
La psicòloga Marta Compte explica que, evidentment, "té un efecte emocional sobre els adults i també sobre els nens i per tant com a pares és important que estem atents a aquestes reaccions dels nostres fills, perquè si els atenem i els acompanyem en aquest procés tot serà més fàcil i tindrà menys conseqüències". Algunes d'aquestes, explica una altra psicòloga, Stéphanie Maia, poden ser que "es mostrin més exigents amb els pares, que les rabietes siguin més difícils de controlar o, en els més petits, algun comportament regressiu, com que es facin de nou pipi quan ja ho teníem controlat o bé que estiguin més aferrats als pares".
Com afrontar-ho? "Totes aquestes emocions els nens les han de canalitzar d'alguna manera. Per això el temps de joc i l'activitat física és clau i no us preocupeu si s'avorreixen una mica, aprendran a ser més creatius", afegeix Maia.
Segons Compte, altres coses que poden passar és que "els més petits poden reclamar més atenció del cuidador principal que sovint és la mare" per buscar la seguretat que han perdut en l'entorn.
Sortir poc al carrer és un dels hàndicaps principals, segons la també psicòloga Alícia Aleix: "no poden canalitzar tota l'energia de la manera que ho fan habitualment, corrent, saltant, jugant a pilota". "Això pot ser un problema, però també cal dir que en l'àmbit social no tindran tantes necessitats, ja que encara que interactuïn amb persones, aquestes encara no tenen un paper essencial en la conformació de la seva identitat", afegeix pel costat menys negatiu.
Coincideixen que, en l'aspecte psicòlogic, uns dels més vulnerables són els més petits, "encara que no ho sembli", perquè no entenen una situació difícil i es poden desorientar, segons segueix Compte. Els pares han d'estar "atents, perquè poden veure canvis i atendre'ls".
Pel que fa als més gran, la psicològa Anna Verdaguer explica que "a partir dels vuit o nou anys els amics comencen a adquirir un paper molt rellevant a les seves vides, esdevenint un element fonamental en el seu desenvolupament". També destaca que a partir de l'adolescència, "necessiten diferenciar-se de la seva unitat familiar i tenir moments d'intimitat i autonomia". El paper dels pares ha de ser permetre aquestes necessitats i "estimular els seus interessos".
Mariona Calvis va més enllà i proposa "explicar-li el que pot fer i el que no en un llenguatge adaptat a la seva edat". "També cal deixar molt clar que la seva salut no corre perill, però que cal adoptar totes les mesures preventives per cuidar les persones més grans o vulnerables quan puguin sortir", afegeix.
Com a resum, Compte creu que és important tenir en compte que "totes aquestes emocions són adaptatives i formen part d'aquest procés". Per tant, "haurem de legitimar-les, haurem de canalitzar-les, haurem d'aprofitar per posà'ls-hi nom. Explicar que estan preocupats, espantats, però que això és normal". A més, Aleix considera que "si hi ha alguna conseqüència, segurament serà transitòria". El consell final és que "no ens preocupem, perquè unes setmanes no poden produir canvis de comportament ni socials. L'objectiu és aportar a les criatures un clima de calma, afecte i confiança".
Informa: Cesc Sanjuan
Imatge: Marta Compte
Comparteix:
