Amb el creixent envelliment de la població, cal més recursos assistencials a les cases per afavorir l'autonomia i el benestar dels pacients i evitar congestionar altres serveis sanitaris. Aquesta és una de les reivindicacions principals del col·lectiu d'infermeres, que aquest divendres celebren el seu dia. Coneixerem el cas de la Gemma, que visita un cop per setmana la Maria, una pacient totalment dependent, que té un gran desig, continuar a casa seva.
La Gemma Ballester és infermera d'atenció primària i ho prepara tot per anar a veure la Maria, una pacient amb una malaltia degenerativa que li comporta tenir molt poca mobilitat. Mentre fa la bossa, la Gemma ens explica que agafa material per poder fer el control de les constants.
L'acompanyem a casa de la pacient. Al cotxe ens detalla que té dos pacients que tenen un important grau de discapacitat, com és el cas de la Maria, i després en té un altre amb una malaltia crònica, tots ells atesos a domicili. La infermera d'atenció primària ens comenta què és el que fa quan arriba a casa de la Maria. "Li faig una valoració general, veig com està, veig si surten nous problemes de salut, si tot està bé. Revisem la pell perquè al ser una persona allitada, per exemple, pot tenir envermelliments i lesions que s'han de tractar o bé prevenir perquè no empitjorin".
Mentre li fa les valoracions, ens exposa un important repte d'ara endavant tenint en compte l'envelliment creixent de la població. "Per poder atendre millor tota aquesta població que vindrà també fan falta recursos personals sobretot."
Afegeix que l'atenció domiciliària s'ha de nodrir de diversos professionals en funció de les necessitats. És essencial també el rol que exerceixen els treballadors familiars del Servei d'Atenció Domiciliària que visiten la Maria tres cops al dia. La Gemma esmenta que el seu paper també és bàsic. ""No sóc jo que l'atenc i ja està, sinó que necessita un equip pluridisciplinari".
Un acompanyament i un suport que la Maria agraeix moltíssim:
"Si no fos per elles, jo hauria d'estar a una residència i per mi seria morir-me. M'ajuden moralment, físicament i de totes maneres. Amb elles baixo a baix a l'aparcament d'aquí de l'hotel, parlem, riem i pugem. Imagina't el que he sortit i això ja és mitja vida per mi."
Maria Valero, pacient
Informa: Laura Cugat
Imatges: Ricard Tenza
Comparteix:
