Una de les greus conseqüències de la guerra ha estat la fugida massiva d'ucraïnesos cap a diferents països d'Europa. Un pas que han fet més de 8 milions de persones segons les Nacions Unides i de les quals, gairebé 400, han vingut cap Andorra. Hi ha qui no vol tornar i qui ho desitja intensament cada dia.
"Noies saludeu al pare, dieu-li que estem bé. 'Hola papa, t'enviem un petó'. T'estimem, estem bé"
La Halyna va enviar un vídeo amb aquest missatge des del soterrani de l'hospital a on es va refugiar amb les filles quan va esclatar la guerra. Manifesta com de dur va ser el primer moment. "A les quatre de la matinada em vaig desvetllar amb un soroll molt fort i la meva filla petita es va despertar i em va preguntar: 'Mama, a on estan els focs artificials?' Li vaig contestar que no eren focs i que tornés al llit".
Van estar sis dies al soterrani. Feia molt fred i la filla malalta no baixava de 40 de febre. Ho recorda amb dolor. El pare, l'Ihor, detalla que en aquell moment estava molt preocupat: "no podia treure-les de l'hospital, havia de portar-los roba d'abric i medicines".
Un cop retornats a casa, a Bila Tserkva, una ciutat a 60 quilòmetres de Kíiv, van decidir marxar via Polònia, Alemanya, França i després Espanya per anar cap a Andorra, juntament amb l'àvia i la tia. Una amiga molt propera els hi va oferir allotjament i ajuda per anar a l'escola i trobar feina. El marit, però, es va quedar per efectuar una tasca solidària. "Després de treure a la meva família, ajudava a altres famílies a sortir del país".
I és que l'Ihor és conductor professional. Després de sis mesos, també va venir cap aquí, argumentant que havia de cuidar a la seva família. I és que la majoria d'homes no poden marxar i han d'anar al front, tot i haver-hi diverses excepcions com aquesta.
L'Ihor ara està treballant a un taller mecànic, però el seu somni és un altre. "Vull tornar a ser conductor d'autobús, perquè a Ucraïna he treballat d'això tota la meva vida". Està aprenent català i castellà i després vol homologar el permís de conduir.
Per la seva banda, la Halyna, no vol tornar al país. "La guerra em va trencar per dins. Pensant en les meves filles, si tornéssim a Ucraïna i comencéssim de nou a construir les nostres vides, sé que seria molt difícil trobar feina i sortir-nos-en".
Qui somia en tornar quan acabi la guerra és l'Olesia i l'Anna, que vam conèixer pocs dies després d'iniciar-se el conflicte. Van ser de les primeres refugiades a arribar. Totes dues han fet balanç d'aquest canvi sobtat de vida que es va produir fa un any. L'Olesia recorda amb exactitud "totes les emocions que teníem fa un any". Així i tot, afirma que continuen estant neguitoses. "Ara no puc dir que en les nostres ànimes tenim les emocions més tranquil·les, perquè durant aquest mes estem molt nervioses perquè tothom entén que alguna cosa pot passar".
Pateix pel seu fill que és a Kíiv, que ha esquivat haver de lluitar perquè és estudiant. Qui també s'enyora molt és l'Anna, que busca feina d'advocada, però li costa perquè just està aprenent l'idioma. Confessa que creu "que estic bé, perquè aquí no cauen bombes. Però, per altra banda, és molt difícil estar aquí perquè volem tornar a Ucraïna, ja que molta gent, com ara amics i família, està allà". Un d'ells és el marit, a qui la filla troba molt a faltar.
L'Olesia rememora com va començar tot amb una cançó, que no pot pronunciar:
"Van xiular, però no els ocells... aquells ocells estranys xiulaven". Són ja molts mesos de patiment. No oblidarem mai... l'horror als ulls dels nens".
El seu desig més gran és que acabi aquest malson.
Informa: Laura Cugat
Imatges: Andreij Cristancho-Sergi Linares
Imatges cedides: EA-integration.group
Grafisme: Hèctor Perna
Locució: Judith Sáez-Òscar Serrano-Clàudia Justes
Comparteix:
