Ventilació mecànica, malalts intubats i unitat de cures intensives són paraules molt presents en el nostre vocabulari els darrers tres mesos. Són algunes de les conseqüències greus de la Covid-19. Alguns les han patit directament i els han deixat seqüeles tant psicològiques com físiques. Un període prolongat de sedació i d'intubació té les seves conseqüències que l'equip de rehabilitació de l'hospital ha intentat pal·liar amb un protocol d'activació des del primer moment. Un procés que ha hagut de passar el Josep Baeta. Va ser dels primers casos al país i dels primers a ingressar a l'UCI, hi va estar prop de vint dies i encara avui continua recuperant-se.
És el Josep Baeta, té 54 anys i va a logopèdia i fisioteràpia a l'hospital. Va rebre l'alta definitiva, amb 18 quilos menys, ara fa un mes, però la seva ha estat una lluita intensa contra una malaltia que tot just comencem a conèixer.
Va ser dels primers a contagiar-se de la covid-19 quan tot just feia cinc mesos que havia estat pare de bessones. Tant ell com la dona i les filles se'n van contagiar, però el seu cas va ser més greu.
Uns dies després de confirmar que era positiu va ingressar a l'hospital amb afectació pulmonar, quan va arribar caminava però poc després va ser sedat i intubat. Explica que quan el doctor li va dir que l'intubaven es va espantar i li va dir: "Vull viure, que tinc dues nenes de cinc mesos i les vull veure créixer".
Diu que no va tenir consciència del que havia passat fins vint dies després. Tot va ser com un somni, el soroll del ventilador mecànic li feia pensar que era prop d'una platja, també va tenir malsons que el van fer arrencar-se els tubs.
Però la sensació quan va ser del tot conscient que no es podia moure ni empassar va ser molt difícil d'assumir. "No podia menjar, tenia una set horrible. Quan em vaig despertar tenia la llengua com la pell d'una serp, plena de crostes de tants dies de tenir la boca oberta. Et sents absolutament depenent, absolutament inútil, si em queia alguna cosa de les mans no era capaç de trobar-la ni de buscar-la, de tocar", recorda.
És una de les conseqüències de la immobilització i de la intubació. Un aspecte que l'hospital treballa amb els pacients des del primer dia amb un protocol específic de rehabilitació.
Antoni Margarit és el cap de la Unitat de Cures Intensives de l'hospital i indica que "estar al llit en repòs vol dir que perds molta massa muscular i fas amiotròfia". Per evitar-ho "és molt important, d'una banda, la nutrició, que tenim en compte des del primer dia, i després, la rehabilitació, com més precoç millor quan la situació respiratòria i hemodinàmica ho permeten".
Es fa a través d'un equip multidisciplinari que inclou metges rehabilitadors, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes i neuropsicòlegs. La valoració es fa un cop estabilitzat el pacient i el treball comença ràpidament per evitar seqüeles irreversibles i el seguiment s'allarga un any.
La mobilització es pot fer quan el pacient encara està inconscient i continua un cop conscient i després de l'alta.
La cap del Servei de Rehabilitació, Mercè Avellanet, explica que "el punt inicial sovint és motor perquè quan millora la força muscular, millora la capacitat pulmonar i tota una sèrie de paràmetres". Després es van"individualitzant els tractaments per a cada pacient".
Una altra de les conseqüències és la disfàgia o la dificultat per empassar. Un aspecte difícil d'acceptar per als pacients, que han de reaprendre a menjar i a beure i que pot tenir conseqüències greus, ja que empassar o deglutir malament pot implicar una pneumònia per aspiració.
Moltes de les sessions de logopèdia s'han fet de manera telemàtica ja que la mascareta dificulta la demostració dels exercicis. També ha humanitzat els sanitaris davant dels pacients.
Avellanet diu que "la logopeda no feia falta que entrés directament a l'habitació sinó que telemàticament i, fins i tot, amb el pacient a casa un cop donat d'alta, podia veure com el pacient empassava, donar-li exercicis, instruccions de seguretat sobretot, i d'eficiència perquè empassar és important perquè és com t'alimentes".
Aquests són alguns dels passos que ha seguit el Josep, passos que han estat lents però que agraeix poder explicar. Assegura que ell no era conscient d'estar tan greu però, pel que li han dit els metges, "la primera nit vaig estar amb un peu a cada barri". "El virus és molt traïdor i no te n'adones. Si no arribo a anar a l'hospital, segurament hagués estat tard".
Informa: Anna Pifarré
Imatge: Anna Romagosa
Comparteix:
