Mai havia volgut fills, bé potser menteixo i algun cop havia fantasiejat a tenir-ne, de fet, sempre he volgut una filla. I, per arts que ningú coneix, ens vàrem trobar la meva dona i jo (pot ser que em deixi de literatura barata i expliqui que les arts estranyes són dos ordinadors i el xat del Facebook). Doncs això, que finalment, després del millor moment vital pel gènere masculí...
-Un moment! He de parar i fer un incís, perquè qui m’hauria dit que podrien sortir de la meva boca sentències com: un altre cop? Ara mateix? Referint-me a l’oportunitat de copular amb una dona. Que m’hagués dit el meu jo adolescent i onanista compulsiu quan dins la diatriba que t’atorga el lliure albir hagués preferit llegir una estona més “L’educació sentimental”, de Flaubert?-
Bé, continuem...ens vam quedar embarassats, de fet la que s’hi va quedar va ser la meva dona i no sé per què la gent s’entesta a pronunciar frases tan ràncies i ridícules com aquesta.
L’embaràs, aquella època meravellosa on veus vomitar dia sí i dia també la teva estimada, on el neguit per si va tot bé omple les nits i els dies, on els canvis hormonals a la mare i al cervell -en cas que en tingui- del pare, fan que la convivència sigui fluida com mai no ho havia estat. I si, per sort, la teva dona té petites pèrdues ja pots recordar aquells moments màgics previs a la concepció perquè no tornaràs a barrinar en molt de temps. I que fan les parelles que no follen? Com canalitzen tota aquesta energia? Anant a la muntanya a fer cims? Fent molt d’esport? Evidentíssimament que no és el meu cas. Les parelles que no copulen compren compulsivament coses per al nadó. Perquè durant l’embaràs comprar és el que més fas. (Sóc un mestre fent rodolins). Compres coses i et regalen coses que mai faràs servir. La indústria dels gàdgets per nadons és l’enganyifa més brutal que existeix i no sé per quin motiu no hi ha milers de pares denunciant-ho al tribunal de la Haia ara mateix.
L’apriorística és una molt mala idea. Tu què punyetes saps si tindrà molt fred, si s’escorarà cap a la dreta, si voldrà el xumet, si s’agafarà al pit. Per això els pares neòfits perduts i angoixats compren tot el que diuen els blogs de mares i pediatres que corren per internet. Això si no has de fer cas a tietes, àvies, germanes grans, amigues superades perquè ja en tenen tres o quatre. En definitiva que se’n van els diners amb tanta facilitat... Es podria fer una escala de proporcionalitat inversa: quan més car és l’objecte menys útil és. Si em permeteu un consell, guardeu la pasta per quan pugueu deixar el vostre nadó amb els avis. Llavors us aneu a un balneari de 5 estrelles que us cuidin, a menjar, a dormir i, si queda temps, anar al cinema. D’aquesta manera invertireu millor els vostres diners.
I després de l’embaràs arriba aquell moment màgic, que mai oblidaré, en què la meva senyora em desperta a les set del matí, tranquil·la, assenyalant els llençols mullats tot dient: “crec que avui passa alguna cosa diferent.” Ara m’agradaria escriure que la meva resposta va ser tan tranquil·la com la d’ella i que, a sobre, va ser graciosa. Alguna cosa com: “si que et tornes gran i ja no controles els esfínters.” Però no, no li vaig dir això, em vaig aixecar del llit d’un bot cridant entre mil renecs i xiscles... anem a l’hospital!
Però quan arriba el part no és com a les pel·lis, que comença amb un mal de ventre, la següent escena està bufant al cotxe, després apareix a la llitera de l’hospital i finalment surt el nadó net i polit als braços de la mare. En realitat el part són hores de caminar amunt i avall, de visites al ginecòleg, de prediccions mai acomplertes, de mossegades al braç, de fluids íntims, de veure el dolor reflectit a la cara de qui més estimes, d’ensopegades amb els plàstics que t’has de posar a les sabates, de paciències i de presses. Tot culmina en un moment increïble que és presenciar el despertar d’una nova existència. Les imatges, tot i la sang i l’asèpsia hospitalària de colors blancs i verdosos, destil·len tanta dolçor… I el moment en què l’agafes per primer cop sents el més semblant a la idea d’amor pur que et puguis imaginar. Penseu a estimar algú que encara no coneixeu? Sembla una idea ridícula, però això sents quan contemples per primer cop la teva filla. Llavors mires la teva parella exhausta, però amb tanta joia als ulls, mires el teu petit nadó, indefens i extraordinari, i li dius, de manera tan dolça que ni et reconeixes la veu: au, nena, vés amb la mare.
Un article de Toni Gibert, compositor i pare primerenc
Comparteix:
