Una presó. Aquest és el terme que es repeteix diverses vegades a l’hora de descriure què és un trastorn de la conducta alimentària (TCA). Per elaborar un reportatge en profunditat sobre la matèria ens hem endinsat en el dia a dia de noies que estan en tractament i que en parlen obertament per primera vegada.
Les entrevistes han tingut lloc en moments i espais diferents i la sensació d’estar atrapada dins una mateixa ha estat una constant. En tots els casos, però, sobresurt el desig gegant de sortir-ne com si d’una alliberació es tractés. Un procés llarg i feixuc, però possible, que arrenca en el moment en què es comença a ser conscient del problema i es demana ajuda.
Ens expliquen que aquesta malaltia s’apodera a poc a poc de la persona, l’empeny cap a dins i va aïllant-la de l’entorn, provocant una distorsió de la realitat que es va fent més i més gran, i que és clau detectar-la just quan comença a manifestar-se. Aquí el paper de l’entorn és fonamental, no només per oferir suport sinó sobretot per alertar de la situació si el mateix afectat no vol o no ho pot fer. Les testimonis ressalten que els prejudicis i les crítiques són com un punxó que potencia el patiment i per aquest motiu demanen molta més conscienciació social i respecte.
En aquest punt subratllen que encara s’han de trencar molts estigmes i deixar de vincular aquesta greu patologia només amb el cos i la pressió social sobre la imatge corporal. Els experts afegeixen que en moltes ocasions l’alteració dels hàbits alimentaris és la conseqüència d’un dolor i un malestar molt més profunds que cal que surtin a la llum per poder tractar la problemàtica. Així ens ho explicaven el el reportatge:
Trencar els prejudicis que hi ha al voltant d’aquesta malaltia ha estat un dels grans objectius d’aquest projecte, possible gràcies a les converses que hem mantingut amb persones afectades. Vam poder endinsar-nos en una teràpia de grup en què els assistents debatien sobre com se sentien o què els preocupava. Tot i que sabien que en la sessió hi havia una càmera encesa, van deixar-se endur totalment i vam poder palpar quines eren les seves vivències i neguits, una experiència única que ens ha permès conèixer molt més sobre com afecta i es manifesta el trastorn.
El meu company, Fernando Montero, i jo érem dos membres més de l’activitat i personalment en aquell moment podia haver compartit també la meva història. Es tracta d’una etapa que queda molt enrere, però ha estat un dels impulsos que m’han portat a intentar desfer una mica els tabús que encara pesen, i molt.
Aquest reportatge és el nostre granet de sorra i seria encoratjador si, en veure’l, entre tots hi reflexionéssim. Fent les entrevistes alguna cosa em removia per dins, però a la vegada em donava forces per ajudar a les persones que pateixen, molt sovint a l’ombra.
“El que volem és viure i no passar per sobre de la vida”. Em quedo amb aquesta frase d’una de les noies que han participat en el reportatge. Un crit ben fort a la vida que ho pot amb tot i que espero que doni ànims i esperança per sortir d’aquesta presó.
Un article de Laura Cugat, periodista d'RTVA
Comparteix:
