Amic Lliteras,
Ja ha passat un any d'aquell fatídic 7 d'octubre del 2020 en què ens vas enganxar a tots a contrapeu. Ens vas deixar sobtadament sense avisar i, sobretot, sense permís.
T'hem fet homenatges a la ràdio, a la tele, a la premsa escrita i al Poliesportiu. El Thierry va penjar la teva foto a l'estudi 1, on tantes hores et vas passar, i que ara porta el teu nom. Molts reconeixements perquè ni t'hem oblidat, ni t'oblidarem.
Quan veig una moto com la teva o algú que se t'assembla, quantes vegades el cap em diu: mira, l'Àlex! Però són només males jugades. Una putada del subconscient.
Quan pensaves a recuperar-te i tornar cap a la ràdio devies pensar allò de 'lluitaré fins a l'últim segon i el meu epitafi serà 'no hi estic d'acord', com deia Sabina. Ningú no et podrà qüestionar la lluita, però l'epitafi va arribar quan no tocava. Va ser difícil acomiadar-se d'algú que no vols que marxi i, a més, no de la manera que et mereixies per culpa de la pandèmia.
Diuen que no s'ha de tenir por de les ombres, ja que el simple fet de la seva existència és un indici clar que en algun lloc molt proper existeix una llum resplendent. Alguns li'n diuen final. A mi m'agrada dir que comença alguna cosa diferent.
Tu que tant havies llegit, segurament recordaràs Charles Bukowski quan va dir "som aquí per riure'ns del destí i viure tan intensament la nostra vida que la mort no tindrà més remei que tremolar en rebre'ns". I és que la gran tragèdia de la vida no és la mort, sinó el que deixem morir en el nostre interior mentre som vius. Cosa que a nosaltres, Àlex, no ens passa ni ens passarà mai amb tu.
La mort no arriba amb la vellesa, sinó amb l'oblit, deia Gabriel Garcia Márquez. I per l'oblit no cal que pateixis. Ara fem els matins a la ràdio i la teva essència continua present, així com molts dels teus col·laboradors, que t'asseguro que també t'enyoren.
El que està clar és que el cel està ple d'estrelles i sempre hi ha algunes que brillen més.
Una abraçada amic,
Òscar Royo
Comparteix:
