Intentar que un músic, que viu pendent de les filigranes simbòliques de l’aire en moviment, escrigui en un idioma tan concret com aquest és una bogeria. I, a més, si se li demana que abandoni la seva dèria de fer reviure les idees de senyors italians o alemanys, morts fa tres segles, per a explicar les seves pròpies vivències és una crueltat.
Us explico tot això per dues raons: una per excusar els espais tan grans entre entrega i entrega. Escriure no és un medi natural per a mi, i menys si entre bolquer i anada al parc has d’anar a guanyar-te les garrofes. La segona raó és que no us cregueu res del que explico, com tantes i tantes coses a la vida són pura invenció. Sóc pare d’una nena preciosa, i a partir d’aquí les reflexions o les anècdotes poden o no basar-se en alguna realitat. Potser això ja no és un ’blog’ i sí una excusa per a deixar-me anar en la pràctica de comunicar amb caràcters tipogràfics. Tingueu paciència:
Amb certa agror ansiosa movia el dit sobre el nou Ipad Millenium Mega Air 13 que li havien portat pel catorzè aniversari. S’estirava les ones del cabell castany creant tempestes, plorava de ràbia, d’indefensió, d’impotència. Fins aquell dia mai havia tingut problemes de relació amb els companys de classe. Sempre havia col·laborat a mantenir les dinàmiques de grup saludables. Tot i que ella s’estimava més anar a la seva i que la seguissin, acceptava el rol secundari que atorga la societat a qui s’estima més llegir poesia que caçar Pokemons Vintage.
Tot anava bé fins que a n’Agrimònia li varen sortir dues peres descomunals. Sempre havia estat una nena esquifideta, amb mala salut. Tenia els cabells rossos però sense lluentor i una mirada insuficient tot i els ulls blaus. Però ara havia crescut, i la carn, que no tenia, s’havia generat i concentrat al cul i als pits. Dos objectes del desig masculí enganxades amb lleus columnes de fil ferro. La perruqueria i dos quilos de maquillatge prematur provaven d’erigir alguna expressió a aquella carona. Llavors es va convertir amb la reina del mambo, adorada i envejada per tothom menys per ella. Tota la vida havia obviat a aquell ésser que la mirava rara quan recollien els exàmens corregits. Però ara era impossible obviar-la. Era una bua al cul, sempre provava de ridiculitzar-la o excloure-la de tot el que passava.
Les companyes a poc a poc anaven deixant-la de banda per por a les maldats d’aquella personeta insuficient que ara il·lusionava ser algú. Fins a aquest moment res del que havia fet Agrimònia l’havia incomodat massa, però allò era una monstruositat. Com ho havia fet, com ho havia aconseguit tot allò? Seguia plorant mentre veia aquell muntatge fotogràfic. Fotos de quan era un bebè i s’embrutava menjant les farinetes es convertiren en una sàtira sobre la seva inqüestionable higiene personal. Comparacions dels seus pits petits amb fotos d’aquell viatge a Menorca on sortia nua de cintura en amunt quan tenia 6 anys, els seus primers dibuixos corrien per tots els mòbils de l’escola. De cop i volta va ser el centre de totes les rialles de l’institut. Ella no entenia ben bé què els feia tanta gràcia, no s’imaginava que la seva biografia pogués servir d’escarni a ningú. Al principi no en va fer cas, però a poc a poc la remor de l’estupidesa i de la crueltat dels ignorants l’anava ofegant.
No volia anar més a classe; de fet, fingia més d’un dia trobar-se malament. Un dia n’Agrimònia va creuar la línia que separa els animalons d’allò que haurien de ser els humans i va atrevir-se a fer-li la traveta. Mai ha suportat que exercissin la força física sobre ella més enllà de les abraçades i les carícies. Només tenia dues opcions, i va triar la que no tocava. Es va recolzar sobre la taula per incorporar-se, va agafar el diccionari de sinònims, es va girar cap a n’Agrimònia i, tot aprofitant la força que et dóna la frustració, va estampar el llom del diccionari en aquella careta insulsa. Les dents, la sang i els crits brollaven d’aquella carona ara desfeta. Expulsada, canviada de centre, la vida d’ella mai seria la mateixa.
I tot això per dir que estic tremendament en contra de convertir les xarxes socials en aparadors del que fan i com són d’adorables els nostres nens i nenes. Cadascú fa el que vol amb la seva privadesa, però us heu plantejat que, sense que ell/ella ho demani, esteu construint-li un perfil virtual que romandrà a la xarxa per sempre? I la meva baldufa jugant al meu costat, que tard s’ha fet. Au nena, vés amb la mare!
Un article de Toni Gibert, compositor i pare primerenc
Comparteix:
