– Amor, la setmana que ve tinc hora al metge.
– Anem-hi els dos, tot anirà bé.
Quan ens definim com a persones fem servir paraules que tenen molt a veure amb com actuem o ens expressem. Quan apareix una malaltia greu és molt possible que encara que sigui temporalment canviï algun d’aquests elements que ens defineixen.
En el moment del diagnòstic, tot i la dificultat d’afrontar la situació, la relació acostuma a anar bé ja que és possible que tinguem algun tipus d’experiència prèvia de com afrontar el moment durant un període breu, encara que sigui d’una malaltia que no és greu. Però quan passa el temps una de les primeres coses que apareix és un dol per la relació perquè ja no és com era fins a aquell moment. Les responsabilitats estan desigualades i és molt possible que el cuidador quedi sobrecarregat i la persona malalta se senti més com un fill que com una parella. Les necessitats del cuidador sovint queden en un segon terme i es focalitza tot al voltant de la malaltia.
El sentiment d'impotència
Són habituals els sentiments d’impotència i desesperança per no saber com actuar envers l’altre. Pot resultar de gran ajuda demanar informació als metges especialistes, ja que coneixen bé tot el que envolta la malaltia i el que genera tant en el malalt com en la família.
Un dels punts clau és cuidar-se un mateix, és molt freqüent que qui no pateix la malaltia s’abandoni, no es permeti temps per a ell i se senti culpable per no estar pendent de la seva parella. Cal reservar espais per fer coses que permetin evadir-se, relaxar-se i gaudir sols.
Tan important és escoltar allò que necessita la parella com trobar el moment per exposar i expressar els sentiments propis.
És freqüent que en els moments en què un es troba millor vulgui ser més autònom i assumir més responsabilitats, però, a vegades, quan hi ha dies dolents apareixen sentiments de malestar perquè la parella no ha ajudat a fer allò on no s’arriba. En aquest sentit el més important és no donar les coses per fetes, la parella no pot endevinar què pensem o com estem si no li ho diem.
Intentar ajustar-se i trobar solucions perque el dia a dia sigui el més normal possible. Canviar dràsticament, encara que sigui perquè l’escala de valors ha canviat, no és la solució. Si es volen fer canvis, és important introduir-los a poc a poc i no prendre decisions impulsives.
Finalment és important no centralitzar el tema, hi ha d’haver moments per poder parlar de la malaltia i els elements que l’envolten (tràmits, visites amb metges, medicació, sentiments que genera, dolors...), però no poden ocupar totes les converses. Compartir activitats de lleure i moments positius marcarà la diferència per poder afrontar els moments difícils.
Un article de Nathalie Garcia Manitz, psicòloga a NGM Psicologia
Comparteix:
