De canvis n’hi ha de molts tipus. Alguns els triem i d’altres no, alguns ens agraden i d’altres no, alguns sabem que són a millor, alguns sabem que són a pitjor i alguns no tenim ni la menor idea de com evolucionaran.
Doncs en aquestes estem, en un canvi no triat i d’evolució incerta. Tenim una nova realitat arran del coronavirus, no sé si serà per sempre o transitòria, no sé si podem aprofitar per redefinir la realitat que teníem o si hem de tornar a aquella realitat, ni bona ni dolenta, amb els seus ets i uts, però a la qual ens havíem acostumat.
Això sí, no podem fer res més que acceptar que la vida ha canviat. Pots plorar, anar donant puntades de peu o enrabiar-te, però noi, la vida ha canviat i el primer que ho accepti serà el primer que comenci a adaptar-se a la nova realitat.
Jo particularment sóc de pocs drames i d’acceptar ràpidament els canvis que la vida ens va donant. És una opció personal marcada per la meva experiència i per la meva formació com a psicòleg. De vegades perdem massa temps queixant-nos i mentre ens queixem no fem res. Apa, ja t’ho he dit, ja ho deus haver vist. De moment la vida no és com era.
L’altre dia em van convocar a una reunió que van tenir que desconvocar perquè érem sis persones. Doncs no passa res, la vam fer online, mira, millor i tot. Tots sis ens vam estalviar agafar el cotxe, buscar aparcament, haver de vestir-nos de dalt a baix -sí, algunes de les meves reunions virtuals són amb camisa i pantalons de muntanya- i, el més important de tot, ens vam estalviar exposar-nos a la Covid-19.
Tot té avantatges i limitacions i, posats a triar, trio els avantatges i intento compensar les limitacions. Però és que no hi ha més a fer. Estem en una situació d’evolució incerta en la qual ningú sap ben bé què ha de fer i, per tant, va fent a poc a poc com pot.
Entre tanta incertesa podem trobar alguns ancoratges que ens ajudin i ens donin una mica d’estabilitat. Sé que estem enmig de l’oceà, però tenim una barqueta prou bona, una brúixola i uns rems. Sabem que si adoptem algunes pautes higièniques ens podem protegir del virus i podem evitar que es propagui tan ràpidament. També sabem que hi ha molta gent treballant i aplicant tot el que sap intentant que estiguem protegits, sans i estalvis.
Però també hem d’acceptar que en una situació tan complexa i amb tants factors, és molt probable que es cometin errades. Sí, com diu aquella frase ‘a toro pasado...’ Un cop hem detectat l’error és molt més fàcil creure que l’haguéssim pogut gestionar millor, però el cert és que en aquell moment hem fet el que hem pogut, amb els recursos que teníem i gestionant com hem pogut les pressions que tenim. Així que preparació, cap clar i anar fent, amb prudència i anar aprenent dels errors. No podem demanar massa més.
Una altra cosa. Es tracta d’anar aprenent i anar gestionant. Prenent bones fonts d’informació, fugint de la por irracional, combatent-la amb la raó i el coneixement i confiant en aquells que saben més que nosaltres o tenen més factors per prendre decisions.
I parlant de prendre decisions, doncs aquests dies n’hem de prendre moltes. Porto una mascareta que em protegeix però a l’hora em molesta o porto una que no em molesta però tampoc em protegeix? Porto els meus fills a l’escola o millor no els porto? Vaig a fer aquell cafè a la meva granja preferida o millor no? Quedo amb els amics o millor fem una xerrada virtual?
Doncs mira, en matèria de decisions que cadascú vagi prenent les seves. Cadascú té les seves prioritats i necessitats, però el més important de tot és que cadascú té el seu context. De ben segur que la gent que ens envolta ens dona consells, de ben segur que veiem com el nostre cunyat fa el borinot temerari i de ben segur que nosaltres mateixos, de vegades, no sabem ben bé què decidir. Doncs mira, et diré que facis el que facis estarà bé, que no miris gaire què fan els altres i que estiguis receptiu a rebre consells, però que no els consideris vinculants. Això sí, pensa que sovint, la por, el desig i la comoditat ens condicionen les decisions que prenem. Ull viu!
En aquests moments tan incerts només falta que ens pressionin més del que ja ho estem. Així que què et puc dir com a psicòleg? Per començar informa’t bé, per continuar accepta que la vida ha canviat, com a mínim de moment i que t’has d’adaptar a aquest nou canvi.
Et diré també que no vulguis controlar el que no es pot controlar, però que en comptes d’abandonar-te a la sort, aprenguis a discernir allò que està a la teva mà del que no ho està per poder focalitzar els teus esforços.
Et diré que la por condiciona el que pensem, fem i decidim i que has d’anar amb cura però no amb pànic; que t’has d’observar, cuidar i mimar, que això serà una cursa de fons. Et diré que confiïs en els experts, però en els experts de veritat, no en els que han vist uns tutorials, un vídeo de Youtube i una tertúlia a la tele; i finalment et diré que no estàs sol, no estàs sola, busca ajuda, comunica’t, no et castiguis ni et culpabilitzis, facis el que facis estarà bé i si t’has equivocat només n’has d’aprendre i seguir caminant.
Ah sí, una cosa més, tinguem cura de nosaltres, només ens tenim a nosaltres. Mira als ulls de les persones amb les quals convius, treballes o interacciones. Mira’ls als ulls i ajuda’ls a sentir-se més segurs, més acompanyats i més compresos.
Estimat i estimada lectora, hem d’anar fent dia a dia, confiant que tenim eines i recursos per adaptar-nos a situacions noves. Sempre ho hem fet. Ets capaç, no ho dubtis. En definitiva no canvia molt de quan et prepares per fer la Purito, la Ronda dels Cims o una cursa de rando. Quan has afrontat un embaràs, l’educació dels teus fills o un canvi de feina o de casa també has requerit de les habilitats que ara necessites: capacitat d’anàlisi, observació, presa de decisions, capacitat per automotivar-te i empatia, una gran dosi d’empatia en forma d’una mirada amable cap a tu i cap a la gent amb què interactues.
Un article de Tomàs Navarro, psicòleg.
Comparteix:
