En el nou model turístic que es planteja aquí i arreu no he sentit parlar dels nens. Desconec exactament quin percentatge del turisme correspon al familiar, però dedueixo que no és intranscendent. Per tant, què passa amb els nens? No estan inclosos en aquesta incansablement repetida “experiència de compra” de la qual tothom parla?
De fet, no es tracta únicament de compres, ni de viatjar amb nens, es tracta que el nostre entorn quotidià estigui adaptat a les famílies. Començant per desenes de botigues a les quals no pots accedir ni desplaçar-te fàcilment amb un cotxet (m’ha passat fins i tot en més d’una farmàcia), i continuant pels supermercats, restaurants, centres comercials, edificis i zones urbanes. És a dir, la gran majoria d’espais en els quals ens movem de forma habitual. Per què creus que en els supermercats tenen lloc la majoria d’escenes de rebequeries infantils? Senzill: per com estan concebuts. I no ho dic jo, que ho diuen els psicòlegs. Si nosaltres ens estressem, imagina’t un nen de menys d’un metre. I als restaurants? Si pretenem que els més petits aguantin el mateix temps que nosaltres a taula sense obrir la boca ni moure’s de la cadira mentre “els grans parlen” en indrets sovint sorollosos i amb poc espai és que som una mica ingenus. Si hi ha llocs on no pots deixar ni el cotxet i on no tenen ni trones. I parlo de llocs on el 90% de la seva clientela són famílies. Que una trona de l’IKEA val 18 euros.
Afortunadament en altres ciutats comença a haver-hi espais adaptats ( a Andorra es compten amb els dits d'una mà) com, per exemple, restaurants on al costat de les taules hi ha zones per als nens, amb joguines, activitats per dibuixar i pintar. I no estan a l’altra punta del restaurant ni són un “aparcanens” o un xiquiparc d’higiene dubtosa on els polls es freguen les potetes, sinó zones on les famílies i amics poden compartir amb la canalla d’una forma natural mentre dinen i gaudeixen d’una estona plegats i sense les presses a les quals ens veiem abocats sovint perquè els nens estan cansats i començaran a “molestar”. I, és clar, no volem ser víctimes de les mirades assassines del nostre voltant. Potser amb espais més ben adaptats tant els que tenen nens com els que no els tenen estarien més tranquils.
Ara bé, el que més em sorprèn són les “sales de lactància”. La primera vegada que en vaig sentir a parlar vaig pensar: “que bé, un lloc on les mares poden donar el pit tranquil·lament!” Fins que hi vaig entrar i horror! “Un lavabo?”, vaig pensar. Seguit de: “La gent esmorza, dina, berena o sopa als lavabos?” Potser ho hauria de provar el que ha tingut la brillant idea de fer servir un lavabo com a sala de lactància. Per què hem d’alimentar un nadó en un lavabo?
Afortunadament crec que encara hi ha esperança. Els grans museus internacionals fa anys que porten avantatge amb la creacio d’espais que fomenten i integren tots els membres de la família amb activitats educatives i culturals. El Museu Carmen Thyssen Andorra prepara el programa EduCarmenThyssen, que pot suposar un impuls en aquest sentit. A més, el Pla Estratègic per al Turisme de Compres preveu, segons una de les seves impulsores, que l’eix central Meritxell-Carlemany tingui en compte els nens. Com? Encara s’ha de desenvolupar, només espero que estigui pensat per integrar-los i que generi un "efecte contagi" perquè els nens formen part de la vida quotidiana i sovint sembla que se’ns ha oblidat.
Un article de Yasmina Canedo, periodista i gestora de continguts web i xarxes socials a RTVA
Comparteix:
