Infància, adolescència i violència

Per altra banda, 250 milions (6 de cada 10) són castigats físicament. En tot el món, 1 de cada 4 nens menors de 5 anys, aproximadament uns 176 milions, viuen amb una mare que és víctima de violència de gènere.

Més terrible encara de les dades anteriors és l’estudi publicat per l’ONG detallant l’escandalosa xifra de 1.100 milions de cuidadors, que representaria 1 de 4 professionals, que consideren el càstig físic com a eina totalment necessària per a l’educació dels infants.

Et plantejo tres casos i les possibles solucions i accions per a fer-hi front, així com el que és necessari no fer.

Què podem fer per prevenir i respondre a la violència?

• El punt més important i l’acció més significativa és educar per a la pau, pel respecte des del si del nucli familiar i fer-ho extensiu als infants. Esdevenint, sempre, referents positius i de diàleg per als menors.
• Recolzar, des de les AMPES dels col·legis, els plans i les accions nacionals coordinats per abordar la violència contra els infants i seguir treballant per espais lliures de violència.
• Recolzar, des de les AMPES, activitats de sensibilització i de prevenció, conjuntament amb els equips directius dels centres i amb el pla nacional concret de prevenció contra la violència.
• Treballar la comunicació positiva amb els infants i fer-ho amb paciència. No podem esperar que no hi hagi violència si nosaltres fomentem la comunicació agressiva, estressada i sense reflexions pedagògiques sobre el què fer i com fer-ho millor.
• Informar-nos dels projectes que es desenvolupen al Govern, concretament al ministeri d’Afers Socials, Justícia i Interior i al ministeri d’Educació i Ensenyament Superior.
• Ser curosos amb la informació que trobem per internet i amb la interpretació que en fem per a evitar mals majors. Les casuístiques i les circumstàncies no sempre són les mateixes i hem de saber com actuar. 
• Cal visibilitzar-ho i cal adreçar-se als departaments de l’Administració amb l’assessorament professional pertinent per a la gestió del cas.
• Participar de formacions sobre el tema per a poder donar una resposta més adequada en cada situació, especialment preventiva. 

Sospito que el meu fill o el d’algú proper és víctima de violència. Què faig?

• Primer de tot ens hem d’assegurar que la situació que pugui patir el nostre fill o filla o bé la d’algú proper, sigui una situació clarament de violència. Hem d’evitar mals entesos. 
• Els primers professionals al nostre abast són els mestres i professors a l’escola i ells poden aconsellar, dirigir i/o derivar si és pertinent als mecanismes de control existents.
• L’escola, com a agent primer i en el cas de confirma de la sospita, engegaria tot un protocol d’actuació on s’implicaria diferents agents pilotant, l’expedient, el mateix departament d’Inspecció del ministeri d’Educació i Ensenyament.
• Demanar ajuda i seguir els consells dels professionals del centre. A partir de llavors es poden emprendre altres accions.

Què no haig de fer?

• Difondre informació sense contrastar-ho.
• Divulgació d’informació sensible per les xarxes socials (grups de whatssapp de pares, Facebook, Instagram, Twitter...)
• Abordar la situació per iniciativa pròpia sense tenir en compte la valoració professional i sense seguir els protocols establerts per l’Estat.
• Desinformar sobre la situació.
• Revictimitzar en el cas que existeixi violència.

La meva parella m’agredeix. I el meu fill ho veu. Què faig si tinc por?

• Busca algú de confiança i parla-hi. En aquest camí que ha de començar necessitaràs ajuda.
• Confia en les ajudes de l’Estat. Aquest disposa de pisos de protecció i ajudes econòmiques per a fer front a la situació.
• Confia en els professionals de l’Estat. Hi ha un equip especialitzat de treballadores socials, educadores socials, psicòlogues i juristes que t’acompanyaran, t’ajudaran i t’assessoraran durant tot el procés al servei d’Atenció a la Dona d'Andorra de l’àrea de Polítiques d’Igualtat del departament d’Afers Socials. Tant a tu com al/s teu/s fills o filla/es
• Pensa en el teu fill o filla. Protegeix-lo d’un ambient de violència i que pugui créixer en un ambient normalitzat.

A l’agenda per al Desenvolupament Sostenible del 2030 figura la crida a la fi de la violència contra els infants. Però és responsabilitat de tots i totes intensificar els esforços per a posar fi a la violència. És una qüestió de drets humans, d’ètica, de justícia i una forma de crear societats de present i futur més pacífiques i inclusives. I envers la violència, tolerància zero!

Un article de Carles Perea, educador social, mestre i psicopedagog.

Fotografia:pxhere (llicència Creative Commons)