Fins als 12 anys el cervell humà és molt més vulnerable ja que està en constant creixement, d’ençà que l’infant neix i fins als 21 anys d’edat, aproximadament. La sobreexposició abusiva a la que estem sometent els nostres fills a l’iPad, a la TV, als telèfons mòbils i a internet afecta, directament, la funció executiva del cervell. Què significa això? Que ens podem trobar que els nostres fills puguin ser diagnosticats, possiblement, amb dèficit d’atenció, disfuncions cognitives, problemes d’aprenentatge i, en especial, que sofreixin un augment de la impulsivitat i una clara disminució de la capacitat d’autoregular-se ells mateixos. És a dir, que tinguin més rebequeries, tinguin dificultats a l’escola, siguin impulsius i que cada cop, tot això, sigui més constant.
A més, l’abús de les tecnologies afecta, directament, el seu moviment, que millora la seva capacitat d’atenció i la capacitat d’aprenentatge. Al contrari, afecta directament els problemes d’alfabetització, com indiquen els estudis de Rowan. Altres afectacions associades són l’obesitat infantil, els trastorns del son, l’ansietat, la depressió infantil, la violència i els trastorns de vinculació amb l’adult.
El problema, de fet, no són les tecnologies en si, sinó l’abús i el mal ús que se’n fa. Els infants i els adolescents són el nostre present i futur però tenim un greu problema, com a societat, per aquells que n’abusen. Hem de protegir-los i fer molta prevenció sobre què publiquen i el temps que dediquen a fer-ho. Tenim l’obligació, ja que tot allò que facin públic, s’escapa de les mans de l’usuari. Per tant:
Què hem de fer, què no hem de fer i com ho podem controlar?
- Crear un entorn de confiança: Totalment bàsic. Abans de res hem de fomentar un clima de confiança amb els infants i adolescents. S’han de sentir part del nucli familiar i que els vincles amb els referents no es vegin afectats, suplantats o degradats a un segon terme a causa de les xarxes o l’ús excessiu de les tecnologies. Hem de ser capaços d’arribar a pactes de bon ús de les mateixes definint conjuntament com fer-les servir i durant quant de temps sempre amb molta transparència, confiança, diàleg i disciplina positiva. Cada família decidirà com vol gestionar aquests límits i si vol tenir les contrasenyes de les xarxes socials dels seus fills però, en tot cas, el seu grau de maduració determinarà quan ja no és necessari tenir-les.
- Configurar la privacitat ha de ser un dels acords que es pactin entre pares-fills i s'ha d'explicar en el moment de delimitar-ho. És important limitar l'accés a segons quins llocs de la xarxa, però cal ser conscient que haig de "recompensar-ho" d'una altra manera si l'hi privo, com per exemple, en el temps d'ús o una altra alternativa que no tingui res a veure amb les xarxes o les tecnologies. És millor recompensar-ho amb activitats el cap de setmana o extraordinàries i fomentar la no dependència tecnològica (excursions, anar a sopar, platja, piscina, etc) que aniran variant segons l'edat del menor i el seu centre d'interessos.
- Potenciar els valors i el sentit crític dels nostres fills: A l’escola es treballa en les competències transversals, entre d’altres, però és totalment necessari que també es treballi en el si de l’entorn familiar. Han de ser suficientment capaços de saber ser crítics amb la informació que reben, tenir uns valors socials i cal enfortir-los, de retruc, vers la vulnerabilitat que en puguin mostrar.
- Recolzar-los i millorar la seva autonomia: No hem de crear persones dependents de les xarxes o internet. Hem d’allargar el màxim possible l’exposició a les xarxes i hem d’educar que s’ha de ser resolutiu, proactiu, estratègic i previsor per a imprevistos socials. Cal dotar-los de recursos i fer un acompanyament durant el procés d’aprenentatge. És essencial per millorar la seva autonomia.
- Posar límits amb les xarxes socials: Totalment necessari. Cal recordar, però, que molts de nosaltres som de la generació Facebook i Twitter. Ells ja no. Instagram i Snapchat han passat a ser les seves prioritats i la major via de comunicació, especialment en el moment de fer sexting (enviament de continguts sexuals) o rebre grooming (extorsió i engany d'un adult a un menor per un fi sexual guanyant-se la seva confiança). A més, hem de procurar que no els treguin hores de son ni d’estudi. No tots els adolescents dormen vuit o nou hores al dia, com recomanen els metges.
- Tenir empatia vers la casuística dels nostres fills: Hem de ser conscients que els nostres fills necessiten sentir-se part dels iguals –és un factor biològic- i establir (o reforçar en el millor dels casos) vincles socials. Les xarxes socials ho poden enfortir, sempre i quan hi hagi una bona gestió i prevenció. Hem d’ajudar-los a controlar els riscs de les xarxes socials i el bon ús de les tecnologies en competències separades, alhora que complementàries, entre escola i família. Què sí, què no i quan toca fer-ho.
- Les xarxes no substitueixen cap aspecte psicosocial. Ho complementen: Hem d’evitar que els nostres fills puguin dependre de les xarxes o d’internet per a trobar allò que no s’està oferint: atenció, búsqueda del referent o simplement una font d’informació per a certs temes que ha d’abordar la família. Les xarxes els ofereixen espais interactius de socialització. Hem d’evitar que sigui un espai on es puguin aïllar dels adults, sentir-se diferents o bé construir-se una personalitat al seu gust, mostrant-se no com son, sinó com els agradaria ser. L’abús malmet, greument, la percepció de la realitat com actualment és. I creuen que és com la que el món virtual dictamina.
Què NO hem de fer?
- Espiar les pàgines de les xarxes socials: No cal! Si ens crea inseguretat alguna cosa hem de canviar quelcom de la llista anterior. La prevenció i anar desplegant els diferents apartats mencionats, ens ha de fer creure en ells. Si ens enganxen espiant les xarxes, si s’assabenten que el company d’escola ens diu tot el que publica o si creem perfils falsos per seguir les seves activitats, trencarem el llaç de la confiança que pot iniciar una sèrie d’esdeveniments que tinguin com a denominador comú la ràbia i la desobediència.
- Donar la culpa del seu comportament a les xarxes socials: No! La culpa no la té ningú. Hem de fer una anàlisi i poder-ho abordar el més aviat possible. Si cal i és necessari, amb l’ajuda d’un psicòleg.
El cervell digital, parafrasejant el doctor Gary Small, està canviant la nostra manera de viure i comunicar-nos. El nostre cervell s’està alterant ràpidament i profundament. A més d’influir en com pensem ens està canviant la nostra forma de sentir i comportar-nos. A més, els adolescents tenen la necessitat d’exposar la seva identitat personal i social a les xarxes. I és un fet inqüestionable al que hem de fer-hi front. Però no tot és dolent i les tecnologies ofereixen noves oportunitats en molts àmbits. Tot i així, ens toca el paper d’educar que això no ha de ser una porta d’entrada a problemes greus com els trastorns de la realitat, les addiccions, la rebel·lia i l’allunyament de la vida real. Convertim-ho en una oportunitat que ens ofereix el segle XXI i no en una dependència tòxica que ens afecti com a persones, família i com a societat.
Un article de Carles Perea, educador social, mestre i psicopedagog
