Una mirada

La mirada ho diu tot, sense dubte. A la nostra mirada tenim molta expressivitat i alhora molt poc control voluntari de la seva expressivitat. Si vols saber si una persona se n’alegra de veure't has de mirar els seus ulls. La boca et dirà que sí que se n’alegra amb un somriure d’orella a orella, un somriure que costa molt poc de simular. Ara bé, els ulls et diran si és una alegria real o simulada.

De fet per mi, que la gent vagi amb mascareta és tot un favor que m’ha fet la Covid-19. A veure, preferiria que no n’haguéssim de portar, però el fet que només es vegin els ulls em permet concentrar-me més en el missatge que ens dona la mirada.

La mirada ens explica l’estat d’ànim d’una persona, les seves pors i les seves esperances. Els ulls reaccionen a les paraules que diem i ens donen un feedback meravellós de com es sent aquella persona amb la nostra interacció.

Els ulls guarden la història d’una persona així com l’historial clínic de les emocions viscudes. Hi ha mirades cansades que s'il·luminen durant un moment, mirades de vides lluitades i mirades de vides gaudides. Hi ha mirades en les quals no has de confiar i mirades que estan demanant ajuda. Mirades d’odi i rancor que amarguen i mirades de bondat que et fan recuperar l’esperança en la humanitat.

Doncs avui llegia el mail que m’ha enviat una infermera a la qual estic tractant per l'estrès que està patint. Li he demanat permís per compartir la seva reflexió perquè crec que pot ser de gran ajuda. Em deia que es desperta de nit amb una imatge que té clavada al cor i al cap: la mirada dels seus pacients abans d’intubar-los per la Covid-19.

L'estrès posttraumàtic es caracteritza per la presència d’imatges, molt reals, que se’ns apareixen sense demanar permís i que ens provoquen angoixa. Aquesta gran professional m’ha estat parlant de les mirades que té clavades a l’ànima.

En té tot un catàleg. La mirada més freqüent que veu abans d’intubar un pacient és la de “ara em quedo sol, a les teves mans, tinc por, no em deixis sol, cuida’m i fes tot el possible perquè no em mori”. Tot això, creu-me, hi cap en una mirada.

També veu mirades de “no era conscient del que he fet. Jo pensava que mai em tocaria i que la gent era una exagerada. He estat un maleït ignorant ple de supèrbia i estupidesa. Soc idiota, però ara no puc tornar el temps enrere”.

També veu mirades d’odi cap a la persona que li va encomanar la Covid-19. Són les més dures. No pot evitar pensar que aquella persona, si mor, no ho farà en pau. És trist acabar la teva vida odiant algú, tot i que per culpa seva corris el risc de perdre la vida. Quina ironia, oi?

Les mirades de por són les que més li costa de gestionar. Por a no saber què passarà, por a saber que hi ha una possibilitat molt gran que mai més desperti, por que el seu cos no pugui superar una prova tan dura com la Covid-19.

Doncs aquesta encantadora infermera em deia que li agradaria tenir una mena d’habilitat per poder compartir aquestes mirades que la desperten cada nit amb la gent ja que potser així la gent prendria consciència del que estem vivint.

M’he proposat ajudar-la. M’he proposat ajudar-vos. No soc capaç de fer-vos sentir el que sent aquesta dona, però m’agradaria que intenteu posar-vos, ni que sigui per un moment, en el lloc de les persones que miren, sovint per darrer cop, la cara i els ulls d’aquesta infermera. Posa’t en situació. Intenta imaginar-t’ho. Estirat en una llitera, mirant els ulls de color verd oliva de la Maria. Què pensarien? Què diria la teva mirada? Només pensa-hi...

Un article de Tomàs Navarro, psicòleg.

Fotografia: Pixabay (llicència Pixabay)