Ho diré ben clar, la meva generació no coneixerà el teletreball. Apa ja ho he dit. Eps! I que quedi una cosa ben clara! No serà per culpa nostra, sinó dels nostres caps i mànagers.
Sí que és cert que adoptem força tendències europees, asiàtiques o americanes en tot allò que fa referència al treball. Ara ja no som caps som CEO, ara ja no fem balanços fem P&L, ja no parlem de punts forts sinó de KPI, de fer la feina bé ara se’n diu Lean Six sigma, de ser endreçat en diem Kaizen -que els japonesos saben molt de tot això- i fins i tot allò que dèiem diners per fer formació ara se’n diu Capex.
Així doncs, si som capaços d’adoptar tan a la lleugera i tan ràpid aquestes paraules i conceptes moderns, com és que no hem adoptat aquesta idea tan bona que es diu teletreball? Doncs l’explicació és ben clara, adoptem allò que no costa esforç, que és fàcil i que podem aplicar ready to go -abans es deia immediatament-.
Ai, amic, però això de fer teletreball no és gens fàcil, gens ni mica, i el motiu és molt clar: cal que el nostre cap -o mànager- s’organitzi i això ja són paraules majors. No podrem gaudir del teletreball fins que no estiguem acostumats a treballar per objectius. Apa ja ho he dit.
En aquesta cultura nostra es valora l’estar molt implicat a la feina, estar tothora a la oficina, tatuar-te el logo de l’empresa i ser el primer a venir i el darrer a marxar de l’oficina. El que facis durant aquest temps ja no és tan important. De fet, si ens diguessin que quan haguem acabat la feina podem marxar cap a casa, cap a esquiar o cap a Caldea, de ben segur que, màxim, a primera hora de la tarda ja la tindríem feta.
Això ho va estudiar un senyor que es deia Parkinson i fins i tot va proposar la seva pròpia llei! La llei de Parkinson diu que tota tasca serà dilatada fins a consumar tot el temps que li hem assignat. Pensa-hi una mica, possiblement a tu també et passi. Va parlem de fora de la feina. Oi que hi ha vegades que neteges casa teva en un parell d’hores i hi ha vegades que trigues tot un matí? Doncs això és la llei de Parkinson, si assignen un temps per fer quelcom tendim a complir-lo i com que a la feina hem d’estar fins a les tantes, doncs apa, anem allargant la feina.
Però tornem als caps -CEO-. El problema és que ells mateixos no ens donen feina per objectius ja que això requereix de molta feina i de molta tolerància per la seva part. Anem per parts, de nou. La feina està clara, quan treballem per objectius hi una feina que fer, amb un nivell de qualitat determinat i no ens importa si trigues una o tres hores a fer-la; però algú ha de pensar en el que s’ha de fer i en els criteris de qualitat, estructurar-ho i compartir-ho. Una feinada, vaja.
Quan més competent ets, més ràpid fas la feina i millor et queda. Jo ja fa anys que treballo per objectius, tants com els vint anys que fa que soc autònom. De fet ara mateix estic fent aquest article en una feixa de camí als estanys de l’Angonella, amb una bossa de fruits secs al costat, tot gaudint del sol i de la bona temperatura que fa.
L’altre problema és aquest. No té cap sentit -excepte en molt poquetes feines- haver d’estar de 9 a 14 i de 15 a 19 fent teletreball amb el cul enganxat a la cadira de casa. Teletreball és sinònim d’autogestió, però de la mateixa manera que estàs patint una enveja sana de la imatge que t’he donat, els nostres caps i companys de feina no podrien suportar saber que estàs fent rando després del paquet que ha caigut, que estàs a la terrassa de casa amb un vermut al costat o que has decidit anar a la platja i estàs treballant des d’allà.
Som uns envejosos, però selectius, això sí. Ningú t’envejarà quan t’aixequis a les sis del matí per poder avançar feina, ni a les onze de la nit, quan un cop dormen els nens et posis a treballar una mica. Teletreball, sí, però que no gaudeixi gaire, és més, que estigui ben fastiguejat com ho estic jo a l’oficina. De fet el segon gran obstacle a superar és precisament aquest, l’enveja dels companys i el greuge comparatiu.
Una cosa més, potser de les més importants. Per poder fer teletreball cal un grau de maduresa i responsabilitat molt elevat. La clau està en l’autogestió. Potser podríem dir que no tothom està preparat per fer teletreball. En part això es pot compensar amb una bona definció d’objectius i temps, però com que els nostres caps no estan preparats per fer-nos treballar per objectius, si hi afegim la manca d’autogestió, tindrem l’excusa perfecta per ajornar, un any més, el teletreball a l’empresa.
Dit això, hem de dir que si fem teletreball tot són avantatges. Jo treballo molt amb els països escandinaus i allà ho tenen clar. Mireu, amb el teletreball guanyem més temps per a nosaltres al estalviar-nos els desplaçaments, les reunions improductives i les interrupcions dels companys. També ajudem el medi ambient amb menys contaminació, ajudem l’empresari amb menys inversió en despatxos, cotxes d’empresa, tiquets restaurant, etc. I fins i tot ajudem els clients, ja que amb aquesta baixada de costos podríem tenir uns preus més competitius pels nostres productes.
Bé, resumint, que ja comença a marxar el sol i fa fred. Teletreball, sí, però amb condicions; i si no és així, qualsevol prova pilot serà un fracàs que justificarà seguir treballant segons el model tradicional.
Una cosa més...Potser hi ha una solució a mig camí. I la de tota la vida. Fer petites proves a veure què passa. I en aquest país nostre podríem fer un assaig de com funcionaria això del teletreball aprofitant els dies de grans nevades.
Un article de Tomàs Navarro, psicòleg.
Comparteix:
