Fa només uns dies, el Bayern de Munic va convidar els representants del jurat que a final d'agost van votar el millor jugador d'Europa durant la temporada 2012-2013 a Mònaco, i d'on va sortir premiat Franck Ribéry, per assistir al partit de la lliga de campions contra el Viktoria Pilzen i a una xerrada amb el mateix Ribéry i Carl-Heinz Rummenigge. Hi havia un periodista per cada federació membre de la UEFA. Per Andorra, un servidor.
Pel que fa el partit, ben poca història. 5 a 0 per al Bayern i l'ocasió de viure in situ l'ambient europeu de l'Allianz Arena. Però la teca venia l'endemà del partit. A tots els periodistes ens conviden a una petita sala de premsa on apareixen, d'una banda, Rummenigge, i de l'altra, Ribéry. El francès té un posat molt simpàtic. Amable amb tots els periodistes que li demanen fotos, es mostra molt proper i lluny de l'arrogància i la superioritat a la qual estem tristament acostumats per part dels cracs que tenim més a prop. Ribéry té temps per contestar absolutament totes les preguntes que li fem el més de mig centenar de periodistes.
Com que això de la Champions i les Pilotes d'or, per ara, a Andorra, ens agafa una mica lluny, li demano per qui ens ho podrà portar algun dia: la base. Davant més de cinquanta persones, alço la veu i en el millor francès que he pogut conservar després de tretze anys sense trepitjar el Lycée, li dic: “Bon dia, Franck. Xavi Bonet, d'Andorra. Els andorrans no tenim equips de futbol ni tampoc jugadors professionals, però sí molts joves que algun dia volen ser-ho. Què els hi diries, a aquests joves, que han de créixer sense un referent clar dins del país?”. Em mira, somriu, es treu la traducció simultània i respon: “Cada país té les seves dificultats i cada vegada és més complicat fer-se un lloc al món del futbol perquè tothom vol el mateix. Jo mateix vaig començar a la quarta divisió francesa i mira fins on he pogut arribar. Aquesta és la prova que, amb il·lusió, feina i esforç, tot és possible”.
Torn per a Rummenigge. Mateixa pregunta. En aquest cas, en el millor anglès que Déu em va saber donar... Rummenigge no riu tant, però sap de què parla: “És veritat que Andorra és un país petit, però teniu un avantatge per davant d'altres països petits. Teniu un dels millors equips del món a només 200 quilòmetres de casa i un altre, a 600. Geogràficament esteu en molt bon lloc per poder apropar els joves jugadors a grans equips. Els grans clubs busquen jugadors joves, i els joves busquen grans clubs. Crec que el futur d'Andorra passa per recolzar-se en els clubs que teniu a prop”.
Andorra és al costat de la lliga més potent del món i de la primera selecció al rànquing FIFA, Espanya. Però de l'altre costat, té una lliga amb una línia ascendent clara, la francesa. Salvant les distàncies, a l'Uruguai hi ha només tres milions i mig d'habitants, però cada temporada molts jugadors (l'últim any, més de 100) marxen a l'exterior. Molts, a Europa, però també als països veïns, grans potències com el Brasil o l'Argentina. És a dir; ‘si no ens podem fer forts aquí, ens hem de fer forts a fora. Però ens hem de fer forts'. Ara, amb aquesta política, l'Uruguai és el sisè millor equip del món. I és que, en l'esport també, VIRTUS UNITA FORTIOR.
Un article de Xavi Bonet
Comparteix:
