Estem vivint uns moments molt delicats a causa de la pandèmia de la Covid-19. Però, especialment, estem patint les primeres conseqüències que arriben per quedar-se un temps. Ho fan amb molta força i són de caràcter psicològic, econòmic i social. Però aquesta pandèmia ha de desencadenar, encara més, fortes seqüeles de caràcter emocional i, en el pitjor dels casos, trastorns d’ansietat i atacs d’angoixa entre la població. I el cos d’educació és un dels col·lectius professionals amb més risc de patir estrès, angoixa i, en el pitjor dels casos, depressió.
La docència implica un gran esforç de treball mental per a la persona. I aquest curs s'ha doblat considerablement. Viscut en silenci. Molts, m’hi incloc, ens hem abandonat per implicar-nos i situar-nos a primera línia, més que mai, per fer xarxa entre nosaltres i mantenir obertes les escoles. Oferint la màxima normalitat a la infància, a l’adolescència i a les seves famílies. Amb totes i cada una de les responsabilitats que implica la situació actual. I, dissortadament com molts/es de vosaltres, també hem vist la malaltia als ulls, perdent familiars, amics i gent coneguda. Però hem seguit (i seguim) a primera línia. Amb tristor, però amb vocació.
Aquesta és la nova (i silenciosa) realitat que està entrant a les aules. Les xifres parlen per si soles. Segons dades espanyoles, actualment un 15% dels docents han buscat ajuda per motius de salut mental (font: Infocop.es) durant aquest curs escolar. Però, sincerament, aquestes disten de la realitat. Molts docents no busquen suport professional i viuen en silenci l’ansietat, l’estrès i/o l’angoixa que, finalment, comportarà grans conseqüències per la salut psicològica de la comunitat educativa. La vergonya i la lluita constant per ser resilients segurament siguin els principals motius d’aquest silenci a veus.
Tot i que el ministeri ens ha ofert formacions per prevenir i minimitzar aquestes conseqüències, són moltes les situacions que ens generen estrès i angoixa, incrementades per la mal anomenada postpandèmia. Perquè, en definitiva, depèn del treball personal d’un/a mateix/a. Evidentment que cada persona és un cas i cada docent ho viu diferent. L’estrès no és dolent si es dona en petites dosis. De fet, és necessari. Però quan és persistent i amb intensitat comporta conseqüències per a la salut mental. El nostre estat d’ànim queda afectat i apareix la tristesa, el desànim, la falta d’energia, la irritabilitat, entre d’altres.
A la situació de seguir afrontant la pandèmia de la millor manera possible, minimitzant l’impacte en la nostra salut mental, continuem gestionant situacions com els conflictes a l’aula, als patis, als menjadors i/o als passadissos. Situacions a les quals es sumen, més sovint del que ens podem imaginar, menyspreus i males contestes per part d’alumnes. Sense oblidar-nos dels conflictes amb les famílies. A tot això, cal sumar-hi els conflictes amb els companys, les relacions amb els iguals, etc. Però, aquest curs, amb una fragilitat psicoemocional afegida.
Hem demostrat estar al peu del canó minimitzant la nostra salut a la dels altres, a la dels més vulnerables. Hem demostrat responsabilitat en seguir endavant per mantenir les escoles obertes i seguir ajudant totes i cada una de les famílies. Perquè és la nostra manera de fer. Però sobretot la nostra forma de ser.
Gràcies a tots els companys que han acompanyat a d’altres, als equips directius per estar més propers que mai i al ministeri d’Educació i Ensenyament Superior per no deixar-nos caure. I és que, ara més que mai, és imprescindible situar l’educació en el centre dels interessos i prioritats de la societat andorrana. I seguir dignificant la professió docent. La més bonica de les professions.
Un article de Carles Perea, professor i doctorand en pedagogia social i didàctica.
.jpg)
Comparteix:
