Podries ser tu. Tu, que vas confondre l’amor amb l’admiració. Ho feia tot tan bé! Era una persona tan atractiva. Tothom us tenia enveja. Era el viu exemple del triomf. Era la parella perfecta. Però les persones, com amb els bolets i amb els animals, quan criden molt l’atenció solen ser tòxiques.
Tu que vas creure que ja canviaria, que el podries canviar, que canviaria per tu. Hi havia algunes coses que no t’agradaven. De tant en tant perdia el control. De tant en tant et ridiculitzava davant de la seva família, però per tu eren petites manies que ja canviarien. Ja ho vas veure al principi de la relació. Tot millora amb el temps, vas pensar, però no va ser així. De fet, en matèria de violència de gènere, tot empitjora amb el temps.
Tu que vas disculpar aquell crit. Tu que vas entendre aquell cop a la taula. Tu que vas treure-li importància a aquella bufetada. Tu que no vas veure venir una escalada de violència. Amb la violència hem de tenir tolerància zero, sigui verbal o física. La violència és una mena de virus que a poc a poc va guanyant terreny fins que esclata.
Tu que has decidit aguantar-ho tot pels nens, que t’has sacrificat pel bé dels fills, que creus que no pot ser tan dolent i que el millor per als teus fills és que sembli que no passa res. Tu que estàs suportant una tensió inimaginable, una tensió inhumana, una tensió que t’està sumint en una depressió, que t’està consumint. Els teus fills et necessiten, sí, però potser no com tu penses.
Tu que encara creus que pot canviar. No canviarà o com a mínim no pots esperar que canviï. La vida és massa curta, les personalitats són massa estables, el risc és massa elevat i tu ets massa fràgil. No cal més senyals. No pensis en el que és possible, cenyeix-te a la realitat en comptes de permetre que el teu desig et faci somiar i fer volar coloms.
Tu que creus que mai passarà la línia vermella de l’agressió. Semblava tan normal, diran les veïnes. Qui s’ho hagués imaginat, dirà la família, però la veritat és que sovint hi ha senyals. Parla de manera violenta, juga a jocs violents, faria coses violentes... Només cal que un dia es doni la tempesta perfecta, aquella que li faci perdre el control. Potser creus que podries controlar la situació si mai perd els nervis, però creu-me, no podràs i algunes de les conseqüències d’un brot violent són irreversibles.
Podries ser tu. La major part de les víctimes de maltractament de gènere no tenen consciència de ser-ho. Acceptar que t’està maltractant la persona que hauria d’estimar-te és molt difícil. No és que t’estiguis enganyant, és que no te n’adones. Escolta la gent que tens a prop abans que t’aïlli i així perdis referències sanes i de qualitat.
El maltractament és silenciós. Acostumen a ser persones encantadores de portes enfora, però vull que posis el radar en alerta per si pateixes algun dels següents indicadors de maltractament. Si et controla, t’aïlla, no confia en tu, no et respecta, les seves prioritats són més importants que les teves, et genera inseguretat i dependència, et fa sentir culpable de tot o si hi ha violència, discussions i amenaces, el millor que pots fer és protegir-te.
Per cert, hi ha un tema important a considerar: no ets tu. Tu no tens la culpa. Has estat una víctima. Qualsevol pot ser una víctima. Si alguna cosa he après en aquests més de vint anys d’experiència com a psicòleg és que la violència de gènere no entén d’edat, ni de classe social, ni d’estudis, ni de nivell econòmic.
Si una altra cosa he après és que com abans deixis la relació i com més lluny estiguis, millor.
Un article de Tomàs Navarro, psicòleg.
Comparteix:
